dilluns, 23 d’abril de 2018

LA PLUJA SOBRE ELS PALAUS I EL SOL DAMUNT DELS LLIBRES

Resultat d'imatges de la pluja sobre els palaus

El llibre que m'he regalat per Sant Jordi, gràcies a internet, primera edició i poemes de culte.



Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.


XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

diumenge, 18 de març de 2018

RELECTURES: ZONA MARÍTIMA

Resultat d'imatges de zona marítima olga xirinacs

El mestral acostava distàncies, afinava els traços que dividien l'aigua i la terra i els feia ser un dibuix exacte sobre el plànol groc i blau on el ciment i la pedra acollien tota  activitat visible. La mirada era atreta pel blau profund de l'aigua, que podia canviar a verd en amples bandes travessades per les embarcacions i les aigües marines...

Zona Marítima, pàgina 149


Portada, fragment i informació de la solapa del llibre Zona marítima, premi de Novel·la Ramon Llull 1986

dimecres, 7 de març de 2018

AQUEST ANY TAMPOC

Resultat d'imatges de olga xirinacs


Aquest any tampoc. El Premi d'Honor, en la vigília del Dia de la Dona ha anat a parar a un altre home. La diferència continua sent notable, entre homes i dones, en aquest premi i en molts altres. Potser pensaven que dos anys seguits premiant dones ja era un excés, qui sap.

No vull entrar en mèrits ni en gustos literaris. Alguns amics se'm van molestar quan, fa uns anys, vaig manifestar que a alguns premiats no els veia prou honor, encara. Crec que aquest premi demana personatges consolidats, amb una llarga trajectòria. Potser això de fer campanya a favor de la nostra escriptora viva preferida ha perjudicat les possibilitats, qui sap.

El món de la cultura no sol ser just, molts aspectes convergeixen en qualsevol certamen. Els óscars del cinema en són un dels paradigmes. Cal recordar com a Joana Raspall li vam començar a fer cas quan va fer cent anys i que Montserrat Abelló va rebre el premi a una edat molt avançada, noranta anys, tot un símptoma. Olga Xirinacs continuarà sent el que és, amb Premi o sense. Som nosaltres, aquest país tan poc agraït, els qui en sortim perjudicats. Hi ha oblits, i aquest n'és un, i molt greu, que em costen d'entendre.


diumenge, 14 de gener de 2018

SOBRE LA VELLESA INDEFUGIBLE

 Resultat d'imatges de GALETES TRIAS VELLETS



Recupero aquesta bonica imatge, crec que és de les més antigues de les Galetes Trias on es mostra la imatge dels seus vellets. Aquesta parella s'ha modernitzat una mica, l'àvia ja no porta el mocador al cap i les galetes han comercialitzat molts altres dissenys sense perdre, però, la qualitat original. Avui això de vellet i velleta sembla un penjament car caiem en el parany de canviar paraules quan no podem canviar  realitats.

La recupero per il·lustrar un fragment del llibre La crisi dels vuitanta, d'Olga Xirinacs, que enguany ja en complirà vuitanta-dos i que desitjo que ens pugui explicar algun dia la crisi dels noranta. A la vida anem passant per crisis diverses, la paraula té sentits diferents, també el de canvi i reconstrucció. Els canvis de dècada tenen un valor afegit i ens enfronten amb el pas del temps d'una forma psicològicament més contundent.


'L'evolució cap als meus vuitanta és haver foragitat les inquietuds primeres i, en efecte, contemplar aquest firmament on flotem; llegir les pàgines dels investigadors espacials; admirar les fotografies que ulls com el Hubble ens acosten i horroritzar-me del que un profeta antic en va dir "tenebres exteriors, on es plora i peten les dents". Quanta raó tenia l'home, perquè les investigacions confirmen la seva afirmació. En canvi, els profetes religiosos dels nostres dies asseguren l'impossible en comptes de callar i evitar la demostració de la seva més completa ignorància'.


Olga Xirinacs, La crisi dels vuitanta, (Paraules, pàgina 22), Meteora, 2016, 

dilluns, 30 d’octubre de 2017

REENCARNACIONS MISERABLES (RESSENYA D'HELENA BONALS)

Resultat d'imatges de reencarnacions miserables

Ressenya d'Helena Bonals, publicada al seu blog L'eco se sent sobre el darrer llibre d'Olga Xirinacs.


Una vegada més, llegir una novel·la d'Olga Xirinacs és una mica com llegir les entrades del seu blog. L'acció és mínima, les reflexions hi són constants. Algunes fins i tot ja les hi havia llegit o escoltat. I l'espai on transcorre la història, un ambient molt kafkià.

"Un vertader text de Kafka ens empresona, Eusebius" (20). Aquest reencarnat amb memòria de les seves antigues vides, podria ser l'insecte monstruós en què Gregor Samsa es desperta un bon dia. Ell i el seu germà bessó Virgili, a qui coneix des que es troben a la panxa de la seva nova mare, de la seva nova vida, són una autèntica "transformació". En el cas d'Eusebius es tracta d'un reencarnat tip de viure, cansat d'anar de cos en cos. 

No sembla pas el cas d'aquesta escriptora que continua fent novel·la rere novel·la. "però els llibres són la verdadera reencarnació dels homes" (220), diu qui narra la història. He llegit alguna vegada que el veritable amor és com l'energia, no es destrueix, es transforma. Es convertiria en art generalment."¿no asseguren que l'energia no es perd ni després de morir? (111), diu un personatge. Tot això fa reflexionar en la possibilitat real de la reencarnació.

Com a mínim aquest tema serveix per novel·lar-lo, i per fer algunes reflexions, sovint en prosa poètica. "Al mar s'hi ofeguen totes les hores, com els rius" (189). Les referències a la mort hi són ben presents, en contra del que es fa avui en dia. També: " hi ha un temps per a cada cosa: per a la tendresa, per al dolor, per a la lucidesa i per a l'oblit" (188), com diu la Bíblia. Però a l'Olga Xirinacs no l'oblidem pas. Com ella, molts lluitem per reanimar-nos, per "recuperar l'ànima" (175), la de la infantesa, en les nostres vides.

Com a conclusió m'agradaria de fer referència al disseny de la coberta d'aquesta novel·la. Aquesta paraula, "Reencar-/nacions" partida amb aquest guió, ens fa pensar en com una reencarnació seria com la continuació d'una paraula encara que es trobi seccionada en dos. No sabem si és fet expressament, però és ben trobat. A més a més, la il·lustració ens recorda els collages de l'escriptora habituals en el seu blog. Una edició maca per a un bon interior.

XIRINACS, Olga Reencarnacions miserables. Tarragona: Arola Editors, 2017

dimecres, 18 d’octubre de 2017

REENCARNACIONS MISERABLES, EL DARRER LLIBRE, PER ARA, D'OLGA XIRINACS

Resultat d'imatges de reencarnacions miserables


Reencarnacions miserables
Olga Xirinacs
Arola, 2017

Reencarnacions miserables és el darrer llibre de narrativa publicat per l’escriptora Olga Xirinacs qui fa tot just un any, en el seu blog personal, ja ens donava notícies sobre el llibre i plantejava algunes preguntes relacionades amb la seva temàtica. Qui hagi seguit l’obra de l’escriptora trobarà en aquesta història moltes picades d’ullet que fan referència a d’altres textos seus. D’entrada ja ens ensopeguem amb una cita de Sírius Imbert, un dels seus personatges de ficció. I, qui és aquest Hopkins a qui s’atribueix  una altra de les cites introductòries, una frase que, de fet, amollarà el protagonista de la història en un moment concret de la narració?

La novel·la obre molts interrogants i en tanca pocs. Ens encarem a un text farcit de referències literàries i filosòfiques, una part de les quals resten amanides amb ironia intel·ligent i que presenta molts nivells de lectura. El punt de partida és una reflexió sobre la mort i sobre la possibilitat de la reencarnació. El protagonista és una víctima d’aquest poder de reencarnació, que no acaba d’entendre i, a més a més, es capaç de recordar les vides passades, un poder que no està pas a l’abast de tots els reencarnats. I, és clar, al capdavall, de què serveix reencarnar-se si no es recorda el que s’ha viscut?

La realitat d’un present una mica galdós ens introdueix en el món de dues famílies molt modestes, una de les quals de gitanos romanesos, que viuen de la venda a la menuda i que trafiquen amb droga, a un nivell molt elemental. Malgrat una certa misèria vital, aquests personatges que envolten el protagonista i el seu germà bessó tenen la seva grandesa. Al seu volt i sota terra hi ha una altra protagonista, la ciutat de Tarragona, amb els misteris que totes les grans ciutats amb història apleguen en els seus soterranis ocults. La novel·la és així mateix una mena d’homenatge sense complexos a aquest paisatge urbà complex i ric que forma part de la vida de l’autora i del seu imaginari personal.

Aquest reencarnat, tip de viure vides diverses, més aviat breus, vol deixar d’existir de forma definitiva, l’experiència no li ha aportat el que en calia esperar, d’aquestes repeticions existencials. Per primera vegada en la seva trajectòria humana és germà bessó d’un altre home, aquesta relació no es pot tallar fàcilment quan el protagonista decideix abandonar la seva família romanesa i amagar-se de forma temporal a la llar on la seva ànima va viure una vida anterior.

En la seva permanència vagarosa a la casa s’ensopegarà amb un home misteriós, que s’ha instal·lat de forma definitiva als soterranis urbans on viu de forma relativament còmoda. Tot i que la novel·la no ho mencioni, la vida d’aquest personatge ens evoca la dels vampirs, tot i que sense sang, al menys pel que sembla, car tot pot ser en aquesta atmosfera on tantes coses semblen pertànyer a un món oníric i enigmàtic però casolà i ben proper.

Ens trobem davant d’un llibre que es pot comptar entre els més importants que s’han publicat aquest any escrits per autors o autores catalans però que, més enllà de Tarragona, on la devoció per l’escriptora és evident i palpable, no ha merescut la difusió que mereixia. Potser la coberta no resulta adient al contingut i desconcerta, d’entrada. Tot i que personalment m'estimo més una coberta original que no això de recórrer a quadres famosos i massa repetits, com ara aquell del caminant entre la boira malgrat que potser aquella imatge resultaria adient en aquest cas ja que el protagonista es mou una mica, ell mateix, enmig d'una boira intemporal

Aconseguir aquest volum no em va resultar senzill i he hagut de recórrer a iberlibro. Una papereria del barri a qui encarrego sovint publicacions recents es va cansar de reclamar-lo. A Barcelona no he vist el llibre en cap lloc destacat a les llibreries més importants i tampoc, en molts casos, l'he trobat cercant per ordre alfabètic a les lleixes. No hi fa res, pel que sembla, que l’autora tingui al darrere un munt de premis i reconeixements i una obra sòlida i d’un gruix intel·lectual evident. Xirinacs és també una gran poeta, al mateix nivell que gent com Espriu o Vinyoli i a Reencarnacions miserables s’hi reconeix, en molts fragments, el seu personal alè poètic. 

        Però ja he escrit massa sobre el tema, sobre les distribucions i les discriminacions que comporta el lloc que t'atorguen a la llibreria i coses semblants. Per no parlar de la tele, on abans faran venir escriptors castellans als programes en català que no pas promocionar autores de gruix i de casa, llevat dels de sempre, que sovint tenen algun tipus de relació amb els mitjans de comunicació, és clar. Tot plegat és estrany i digne de pensar-hi a fons.

         L’obra de l’autora, després de tants anys d’escriptura, conforma un tot coherent en el qual aquesta novel·la hi té un paper destacat i mostra com Olga Xirinacs, amb més de vuitanta anys, és una escriptora plenament en actiu i que encara té moltes coses per explicar-nos i moltes idees destinades a fer-nos pensar, a fer-nos somriure, fins i tot, i a a aconseguir que ens reconciliem amb la literatura seriosa i de qualitat, en la qual s’hi pot percebre un bagatge cultural dilatat i de pes. I això avui, quan tanta palla ben embolcallada ens arriba acompanyada de grans promocions mediàtiques, té un gran mèrit. A Reencarnacions miserables hi ha també humor soterrat, incisos impagables, bromes literàries que barregen fets i personatges reals amb d'altres de vida més dubtosa. La reencarnació pot ser cobejable des de la consciència de la nostra brevetat vital però pot ser, com li passa al protagonista, origen d'un cansament lligat a la consciència de què les seves vides no han estat res de l'altre món, ben mirat.

dimecres, 14 de juny de 2017

RELECTURES: CERIMÒNIA PRIVADA

Resultat d'imatges de cerimonia privada olga xirinacs

Cerimònia privada, Olga Xirinacs:

Cerimònia privada es va publicar l'any 1995. Comptem amb les dues edicions que veieu aquí, però avui, per trobar la novel·la, caldrà recórrer a les Biblioteques o al comerç de llibres de segona mà.

Cerimónia privada és una novel·la que pot semblar desconcertant i, a voltes, artificiosa, però aquesta mena d'artifici és una de les seves grans virtuts. L'autora es va inspirar en un cas real, el del suïcidi, inexplicable, d'una parella jove i rica, centre europea. 

Va situar els fets a casa nostra, al castell de Tamarit. Es tracta d'una novel·la en la qual compta més l'atmosfera, volgudament elitista i distant, aconseguida amb la prosa habitual de Xirinacs, plena de matisos i referències cultes de tot tipus. 

Els decorats i paisatges evoquen novel·les de culte o el cinema de Visconti. Unes vides aparentment buides es consolen de les seves mancances amb la droga, la cocaïna, que ja en aquells anys havia estès el seu consum entre les classes altes. La protagonista, tot i que la novel·la és més aviat coral, se sent perduda i es deixa arrossegar pels esdeveniments, sent un amor impossible i frustrat per un parent pero aquest és també un personatge enigmàtic amb un rerefons ambigu.

La novel·la està amarada de tristor, d'una mena de mirada intemporal vers un passat idealitzat, els personatges semblen viure fora del temps, l'exterior gairebé ni es percep. No són dolents, s'aprofiten dels seus privilegis, suren entre l'abundància i un luxe decadent. Moltes coses no s'acaben d'explicar i tot resta embolcallat en una mena de boira fins arribar a un desenllaç absurd i inútil que deixarà al darrera un infant orfe els pares del qual, com diu el llibre, han mort per res.

No és aquesta una novel·la per als amants de l'acció trepidant o pels lectors apressats. En les poques ressenyes que he trobat per la xarxa es copsa fins i tot una certa decepció davant d'un text en el qual cal entrar sense complexos. La novel·la ens explica una tragèdia presentida, inexplicable, inútil. Per als admiradors de l'escriptora, un text a rellegir de  forma lenta i mesurada, considerant que en ocasions ens pot semblar, així mateix, un exercici d'estil molt ben resolt. Entre les moltes virtuts de la novel·la, entre les quals estar admirablement ben escrita, s'hi copsa la influència d'un existencialisme resistent i d'un nihilisme inquietant,  així com  els ressons de moltes lectures.

Com en molts altres casos, crec que si el llibre fos d'un altre país hauria obtingut un reconeixement molt més sòlid. Però de la ingratitud habitual amb tanta gent ja n'he parlat manta vegades i no cal insistir.